La ciutat grega d'Empúries

La ciutat grega estava dividida en les dues parts: la Paleàpolis i la Neàpolis.

 La Paleàpolis (Palaiá pólis): l'antic illot on els grecs van fundar el seu primer establiment. Avui el poble de Sant Martí d'Empúries, és l'únic indret d'Empúries que ha continuat sempre habitat i, com a conseqüència, es coneix molt poc de l'època grega.

 La Neàpolis: amb aquest nom es coneix actualment la part que en l'antiguitat era en terra ferma, excavada avui dia en la seva major part fins a nivells que van des del segle II a.C. al I d.C. l'època en què ja es trobava en òrbita de Roma. Només alguns llocs s'han descobert restes d'èpoques anteriors, situades a nivells més profunds. N'és el principal exemple el santuari del sud-oest, construït al segle IV a.C. i fins ara considerat sota l'advocació d'Asclepi, déu de la medicina, a partir de la identificació d'una estàtua que s'hi va trobar. A la recent reconsideració del déu representat esdevé molt dubtosa aquesta adscripció a Asclepi. La ciutat es va anar estenent des del nord cap al sud en diverses fases amb un traçat urbanístic irregular adaptat al relleu del terreny. L'àgora, una gran plaça tota envoltada de porxos, era el centre de la vida política i comercial de la ciutat, i la travessava el carrer principal, que recorria la ciutat des de la plaça de la porta sud de la muralla fins al port, al nord. En el període de més prosperitat del segle II a.C. es van realitzar diverses reformes urbanístiques:

 Una nova muralla, monumental i defensada amb torres, que ara es pot veure al sud de la ciutat i que va permetre estendre l'àrea de la ciutat cap al sud.

 Un recinte porticat en la terrassa inferior darrera aquesta muralla -potser una palestra en el seu origen-, on més endavant es va construir un temple, potser consagrat a Serapis.

 Una reforma del santuari situat a la terrassa més elevada del sud-oest.

 L’ampliació de l'àgora, soterrant els edificis de la banda est.

 Construcció a la mateixa àgora d'una stoá -un edifici porticat- de dues naus i, probablement, dos pisos. A l'interior s'hi arrecerava una sèrie locals comercials.

Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.

Empòrion i Roma

Al segle III a.C. la situació en el Mediterrani occidental ha canviat molt: Roma ha conquerit tota la península Itàlica i s'ha convertit una nova potència. L'altra gran potència és Cartago, que domina el nord d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica i les illes -Sicília, Còrsega, Sardenya i Eivissa. Empòrion, igual que Massàlia i les altres colònies gregues, esdevé aliada de Roma, en contra dels qui de sempre eren els seus competidors comercials, i ofereix als romans una base d'operacions fonamental durant la segona guerra púnica, que té com a un dels escenaris de l'acció la península ibèrica. En efecte, el general cartaginès Anníbal va prendre la ciutat ibèrica de Sagunt, aliada de Roma, i després es llença amb un gran exèrcit cap a Itàlia, travessant els Pirineus i els Alps.

El 218 a.C. els romans desembarquen a Massàlia per tallar-li el pas, però hi arriben massa tard i una part de les seves tropes naveguen fins a Empòrion per dur la guerra als cartaginesos que resten a la península ibèrica. Durant tota la guerra Empòrion va oferir un port segur per rebre reforços i subministraments per a les tropes romanes que lluitaven a la península Ibèrica.

Així doncs, en la intervenció romana a la península ibèrica a partir de la segona guerra púnica (218 a.C.) Empòrion esdevé aliada de Roma contra els cartaginesos. En vèncer Cartago a les guerres púniques, Roma s'apodera de les antigues possessions cartagineses a la costa mediterrània de la península Ibèrica i es converteix en la senyora indiscutible del Mediterrani occidental. En els dos segles següents els romans van conquerint la península ibèrica. En aquest procés Empòrion segueix servint d'entrada d'homes i de productes provinents d'Itàlia, És un període de gran prosperitat per a la colònia focea, ja que en surt econòmicament beneficiada i conserva alhora el seu autogovern polític com a recompensa a la fidelitat mantinguda en la seva aliança amb Roma.

Al costat d'Empòrion els romans instal•len un campament militar, que amb el temps esdevindrà una nova ciutat, poblada per romans i independent de la grega. Amb el temps l'entorn d'Empòrion s'ha anat romanitzant i, no gaire temps després, els grecs i els ibers que vivien a la ciutat grega reben la ciutadania romana i tots dos nuclis urbans s'unifiquen en una sola ciutat anomenada Emporiae. Malgrat la prosperitat econòmica, la fundació d'una ciutat romana al costat de la grega provoca a la llarga la integració cultural i política a l'Imperi romà.

Emporitants i íbers

Estrabó (III, 3) ens aporta la informació que els veïns d'Empòrion eren els indicetes, poble que s'escamparia aproximadament entre el Pirineu i Blanes i que es trobava en l'edat del ferro quan van entrar en contacte amb els primers colons. Estrabó i Livi, la defineixen com una ciutat doble, grega i ibèrica: 

Tots dos coincideixen en un aspecte: Empòrion era una ciutat doble, amb una part habitada per grecs i l'altra per indígenes, separades per un mur mitjaner. Estrabó afegeix que alguns indicetes cercaren la protecció de les muralles emporitanes, mantenint, però, alhora que una separació física, la seva independència política, com hauria passat en altres polis gregues -alguns casos podrien ser Halicarnàs, Agde o Elea. Hi ha indicis arqueològics que, durant el segle V, just al costat de la ciutat grega es va formar un petit barri habitat per ibers, els quals probablement va esdevenir ciutadans de la polis emporitana no gaire temps després. Aquest fet demostraria les excel•lents i estretes relacions entre colons i indígenes.

Un suport per atribuir als ibers el barri fora muralla podria ser l'existència certa d'un complex religiós que hi sembla relacionat, si més no per veïnatge. Durant el segon quart del segle IV a.C. Empòrion emprengué un ambiciós projecte de remodelació de l'extrem sud, al mateix temps que promovia importants canvis políticosocials: s'enderrocà el santuari i els seus fonaments foren reutilitzats per bastir-ne un altre dedicat a Asclepi. Alhora s'aixecà la nova muralla, que s'avançà més al sud, envoltant ja el recinte sagrat i ocupant l'espai del raval extramurs. Això obligà a desmantellar la petita aglomeració que s'arrecerava al peu de l'antiga muralla i li feia perdre el valor defensiu. La seva població devia haver passat ja a viure dins el mateix recinte dels grecs. Aquest degué ser el moment en el qual els indicetes i els foceus "es van unir en una mateixa comunitat política, mixta no solament per la doble ètnia dels seus membres sinó també per una certa barreja d'institucions bàrbares i gregues" (Estrabó, III, 4, 8). Hi ha altres indicis que es va produir un sinecisme al primer quart del segle IV: peces de ceràmica àtica, amb els noms ibèrics dels seus propietaris grafitats a la base i necròpolis mixtes grecoibèriques al voltant de la ciutat.

Del territori de l'entorn, poblat pels indicetes, els grecs obtenien diversos productes que podien exportat: la sal a la costa, metalls en algunes zones mineres explotables a petita escala, i els cereals -blat i ordi-. Aquest darrer fou el que esdevingué més important. Estrabó (III, 4, 9) parla de la chóra (territori) emporitana, dividint-la en dues parts, una que solament produïa espart, corresponent a la plana pantanosa de la vora del mar, i una altra de fèrtil que deu ser la zona de serres baixes que s'estenen fins als sistemes muntanyosos de l'interior. Precisament en aquesta àrea intermèdia, com a Puig Castellà de Pontós, s'han descobert darrerament un seguit de conjunts aïllats de sitges, de vegades en gran quantitat, que van començar a ser utilitzats a les darreries del segle V a.C. i que són indici d'una agricultura molt desenvolupada amb un alt índex de producció. També Ullastret, a la franja d'aiguamolls de la costa, hauria pogut servir de centre d'emmagatzament. Aquests grans conjunts de dipòsits evidencien un gran excedent de cereals destinat a ser exportat a gran escala. El paper d'Empòrion i Roda havia de ser no solament introduir el gra als circuits comercials mediterranis sinó també organitzar-ne la producció. El control dels ressorts de l'economia dels indicetes degué donar als grecs un cert domini sobre ells, encara que van respectar la independència política dels seus poblats.

L'inici del conreu de cereals a gran escala degué començar al segle V a.C., quan Massàlia va començar a promoure l'activitat agrícola a les factories que en depenien per paliar la manca de cereals en el seu sòl pedregós. Ara bé, el gra d'origen ibèric no va ser enviat exclusivament a Massàlia ni al proper món púnic, sinó que una part de la producció degué ser destinat a Atenes. L'exportació cerealística a gran escala va afavorir l'auge econòmic de què Empòrion va gaudir en època clàssica i la seva independència respecte a Massàlia.

Les conseqüències de la presència grega a casa nostra va conduir a un procés aculturador que va transformar paulatinament la vida dels seus antics pobladors. Pel que fa a les estructures econòmiques, la presència grega hauria estimulat entre els indígenes la recerca de metalls i sal, el conreu de l'olivera i la producció d'oli, la indústria del lli i sobretot el conreu de cereals. També es van introduir indústries noves com la de salaons. L'ús del torn va incrementar la producció ceràmica i el nou costum de beure vi va provocar un canvi en el tipus de vasos. En general va augmentar notablement la producció bronzística. La introducció de la moneda va ser tardana (cap al 250 a.C.).

Els préstecs culturals a la comunitat indígena consistirien en l'adaptació de l'alfabet grec oriental a la llengua ibèrica, la introducció de formes de cultura social grega en el món indígena -difusió del simposi i noves modes en el vestit-, l'aparició de la iconografia grega com sirenes, esfinxs, grius... En el cas de l'urbanisme s'observa l'adopció del model de muralles amb torres de defensa de tipus grec, sent-ne el cas més paradigmàtic el d'Ullastret. Probablement es va produir una assimilació entre divinitat gregues i indígenes.

Així doncs, la fundació d'Empòrion va condicionar el desenvolupament de la cultura ibèrica i la va apropar a les civilitzacions mediterrànies. D'aquesta manera, quan Roma emprendrà la conquesta de les terres ibèriques per integrar-les al seu imperi i a les seves estructures sòcioeconòmiques i culturals, tindrà ja el camí preparat per a una ràpida romanització, a la qual acabarà sent arrossegada també la ciutat grega, integrada al municipi romà d'Empúries.

L'origen i creixement d'Emporion

La Medirerrània occidental era ja freqüentasa als S.IX i VIII aC pels fenicis, que van anar per l'abundància de metalls. A occident van fundar diverses colònies: Gadir (Cadis), Màlaca (Màlaga) i Cartago. El seu comerç incloïa tota la costa mediterrània però més tard l'actual Catalunya va ser visitada, a més, pels etruscos.

El geògraf grec Estrabó (XIV, 2, 10) aporta la dada que Roda (l'actual Roses) va ser la primera fundació dels grecs a Ibèria, anterior al 776 a.C., però, tot i que s'han trobat restes d'un establiment grec, han estat datades a partir del segle V a.C. Fins ara el jaciment amb més antiguitat datat arqueològicament és Empòrion, la fundació del qual s'inscriu en el moviment colonial que va dur a terme Focea, una ciutat grega de l'Àsia Menor que a partir de l'any 600 a.C. va emprendre l'expansió colonial més tardana i més occidental de la Grècia arcaica.

Amb la fundació de Massàlia i Empòrion els foceus van colonitzar les costes de la Provença i de Catalunya i més tard fundaren Alàlia a Còrsega i Elea a la Itàlia meridional. L'economia de Focea i de les seves colònies es fonamentava en la pràctica de la emporía: els foceus actuaven d'intermediaris entre les civilitzacions mediterrànies i entre aquestes i els bàrbars, principalment de la península Ibèrica i de la Gàl•lia, amb una economia i una cultura menys desenvolupades. Massàlia, fundada cap al 600 a.C., esdevindria la principal colònia focea, sobretot pel comerç que es feia a través del Roine amb el centre i el nord d'Europa.

El creixement demogràfic i urbà d'Empòrion de la segona meitat del segle VI a.C. va culminar al segle següent amb la construcció d'una gran muralla i la creació d'institucions civils per a una comunitat que ja s'identificava amb el nom d’Emporitaí. Paral·lelament la seva influència econòmica es va estendre per tota la costa des del sud del Llenguadoc fins a sud-oest de la península Ibèrica. En un estadi posterior, iniciat en algun moment del segle V a.C., és possible que alguns foceus s'establissin a la costa valenciana, sigui com a particulars en comunitats indígenes com Sagunt, sigui en les petites factories a les quals podrien correspondre els topònims grecs Hemeroscopèon, Alonis i Acra Leuce, citats per les fonts antigues, i que no han estat descobertes ara com ara per l'arqueologia.

La colomització Focea

La Medirerrània occidental era ja freqüentasa als S.IX i VIII aC pels fenicis, que van anar per l'abundància de metalls. A occident van fundar diverses colònies: Gadir (Cadis), Màlaca (Màlaga) i Cartago. El seu comerç incloïa tota la costa mediterrània però més tard l'actual Catalunya va ser visitada, a més, pels etruscos.

El geògraf grec Estrabó (XIV, 2, 10) aporta la dada que Roda (l'actual Roses) va ser la primera fundació dels grecs a Ibèria, anterior al 776 a.C., però, tot i que s'han trobat restes d'un establiment grec, han estat datades a partir del segle V a.C. Fins ara el jaciment amb més antiguitat datat arqueològicament és Empòrion, la fundació del qual s'inscriu en el moviment colonial que va dur a terme Focea, una ciutat grega de l'Àsia Menor que a partir de l'any 600 a.C. va emprendre l'expansió colonial més tardana i més occidental de la Grècia arcaica.

Amb la fundació de Massàlia i Empòrion els foceus van colonitzar les costes de la Provença i de Catalunya i més tard fundaren Alàlia a Còrsega i Elea a la Itàlia meridional. L'economia de Focea i de les seves colònies es fonamentava en la pràctica de la emporía: els foceus actuaven d'intermediaris entre les civilitzacions mediterrànies i entre aquestes i els bàrbars, principalment de la península Ibèrica i de la Gàl•lia, amb una economia i una cultura menys desenvolupades. Massàlia, fundada cap al 600 a.C., esdevindria la principal colònia focea, sobretot pel comerç que es feia a través del Roine amb el centre i el nord d'Europa.